Aquestes fotografies proposen una ciutat que va molt més enllà de les seves línies traçades sobre un plànol. Molt més lluny de la seva demarcació per districtes, la seva xarxa viària o el número de metres quadrats de zona verda. Aquestes fotos suggereixen una ciutat que oblida intencionalment els seus límits espacials i administratius; el seu entramat comercial i, fins i tot, la seva proposta cultural. Una Barcelona que, de vegades, li dóna l’esquena a la percepció que la ciutadania té de si mateixa.

Es podria dir, observant les imatges dels fotògrafs i fotògrafes de l’escola GrisArt, que Barcelona està feta, en essència, de pell i pedra. A vegades és una pell envellida, plena de ratlles i marques, la que es recolza sobre una pedra llisa, tallada a màquina. D’altres vegades, és la pell llisa i jove d’uns dits que acaronen una superfície polida pel fregament dels cossos i els segles.

Les propostes del Luca Escudier, el Juli Garzón, la Jennifer Sancho i el Víctor Tapia s’articulen en grups de còpies fotogràfiques sense cromatismes, com si es volgués reduir, simplificar, desfer-se de tot allò accessori. Aïllar l’escena, limitar-se al testimoni, donar-li l’esquena als rellotges i, fins i tot, a les marques cartogràfiques.

D’altres vegades, les sèries d’imatges s’aixequen amb un color intens, saturat, viu, fins i tot desafiant. “Això és això…però podria ser d’altra manera” sembla que li diuen a l’observador les ones de llum de Joaquín Jordán, o els fragments visuals de l’Olga Iranzo. Finalment, més lírics, el Santi Caralt i la Natxa Pomar proposen fotografies úniques, de colors esmorteïts, materialitzacions bidimensionals del record o d’una vaga melancolia.

Aquestes fotografies ens parlem d’una ciutat que construïm, entre tots, amb les mans, els desitjos i la mirada. Una ciutat que ens pertany, d’infinites imatges possibles, on la pell i la pedra conviuen sense plànols, catàlegs i, fins i tot, sense paraules.